L'hàbitat medieval
Joan Campàs Montaner
1. El castell
Què és un castell?
El castell és una casa situada en un lloc molt alt i defensada per murs. Era, bàsicament, el centre
de comandament d'un terme. Els castells garantien la seguretat i la defensa de les terres i la
població, però eren, a més, un mitjà eficaç de control de la producció i del cobrament de rendes. El
poder del seu senyor (el castellà) provenia directament de la potència militar que li conferia la
pròpia fortalesa; els instruments d'aquest poder eren els cavallers.
Per a què va sorgir el castell?
Per defensar-se de possibles atacs (dels sarraïns, d'altres nobles, dels pagesos del terme), i,
sobretot, per obligar els pagesos de la castellania a pagar impostos i càrregues feudals.
L'apropiació de l'excedent del treball pagès per part del castell va fer pujar el nivell de vida
aristocràtic, com ho palesa la transformació de l'espai de molts castells, l'increment de sales, la
millora dels elements defensius, les festes...
Quines eren les funcions d'un castell?
Un castell tenia tres funcions: plaça militar, centre administratiu d'un senyor feudal i habitatge de
la noblesa.
Per això la seva estructura inicial, molt senzilla, consistia en: una muralla de carreus regulars que
delimitava un perímetre a l'interior del qual s'hi aixecava una torre circular (o quadrada) i un seguit
de construccions massisses. Un castell, doncs, pot ser definit com el conjunt d'un mur i una torre.
La torre podia tenir diverses estances de reduïdes dimensions, que permetien viure-hi amb no
gaire comoditat en cas necessari. Quan existien diverses torres, la principal -sovint la més
primitiva- era anomenada "torre de l'homenatge", perquè era on es solia celebrar l'homenatge
feudal. El mur encerclava un espai entorn de la torre anomenat albacar, nom d'origen àrab. Al
nucli inicial format per la torre i el mur s'hi anaren afegint altres construccions, sobretot destinades
a l'allotjament de la guarnició, l'estabulació del bestiar i l'emmagatzematge de la producció agrària i
dels impostos; posteriorment, s'hi afegiria la sala, anomenada sovint palau, des d'on el senyor
exercia les seves funcions i que servia també de menjador. Entre la sala, la torre de l'homenatge i
la capella es creava un espai anomenat plaça d'armes.
El castell, en principi, havia de ser autosuficient. Havia de tenir prou provisions, homes, armes i
materials de construcció com per a resistir un setge. També havia de disposar d'un espai específic
per allotjar el castlà, la seva família, servents i cavallers (uns 5/10 pot ser la mitjana), i un hort amb
verdures i plantes medicinals, així com llibres de gestes per alliçonar i entretenir els cavallers.
Qui podia edificar castells?
El caràcter militar que tenia en un principi el castell va comportar que la seva construcció fos una
prerrogativa comtal; ningú en podia edificar cap si no era amb la seva llicència i, com era d'esperar,
se'n reservava sempre certs drets (dret d'entrar i sortir, fer la guerra, la potestat...). De vegades és
el mateix comte qui cedeix un territori perquè s'hi construeixi una fortalesa, d'altres dóna la seva
conformitat a fortificar una vila existent. De la mateixa manera, el comte pot decidir l'enderrocament
d'un castell, bé perquè amenaci les seves possessions, bé perquè hagi estat donat a l'Església. El
progressiu debilitament del poder i la consegüent pèrdua d'autoritat del comte van provocar, en el
segle XI, la proliferació de castells i fortificacions.
A què estaven obligats els habitants del terme del castell?
Cal distingir, tanmateix, entre el simple castell i el castell termenat.
El primer té només una funció militar; el segon, disposa d'un terme o districte propi, el qual engloba
viles, diversos masos, esglésies, a més d'altres fortaleses i torres que completen els serveis de
defensa del castell, i té, doncs, sobretot a partir del segle XI, un conjunt de drets sobre els
habitants i el territori de la seva demarcació. El territori quedava, així, repartit entre els diversos
termes dels castells. Els habitants del terme estaven obligats a retre homenatge i jurament de
fidelitat al senyor del castell, a formar part del seu exèrcit si s'estava comprès entre els 14 i els 60
anys (si l'expedició durava més d'un dia el senyor havia de proporcionar l'aliment als soldats, però
no havia de pagar cap indemnització a ningú en cas de mort d'algun soldat), a tenir cura de les
torres de guaita, a fer obres en els elements defensius del castell (muralles, torres, baluards...): el
senyor proporcionava el mestre d'obres i els habitants el treball de construcció i el transport dels
materials; el senyor només estava obligat a mantenir el director d'obres i podia tancar a la presó a
qui es negués a treballar. En cas d'atac o de setge, els habitants del terme es podien refugiar en el
castell amb els seus béns mobles i bestiar. A més d'aquests drets de tipus militar, el senyor del
castell termenat tenia una colla de drets jurisdiccionals, com l'aplicació de les lleis, l'administració
de justícia, la facultat d'elaborar normes per mitjà d'ordinacions i bans. En definitiva, manava i
castigava. A més, tenia el dret de farga: els pagesos tenien l'obligació d'anar a la farga del senyor
per construir o reparar les eines; el mateix passava amb el molí. També era el propietari de l'aigua,
així com dels camins.
Com van evolucionar els castells?
Fins el segle XI els castells eren de fusta i fang (i per això no ens en queda cap); els recintes així
construïts servien, sobretot, de refugis temporals.
Al llarg del segle X comencen a combinar-se les necessitats defensives i les residencials, cosa que
donarà lloc al naixement dels veritables castells. Foren edificats, bàsicament, a les regions
frontereres de la Cristiandat, com a les zones de conflicte amb al-Andalus [Castella i Catalunya].
Després de l'any 1000 la construcció de castells es va generalitzar. Causes: el clima de violència i
les guerres entre llinatges, i la fallida de l'autoritat pública. I per això es començaren a construir
amb maons i pedra. Cada cop més gent tingué el dret de construir fortificacions (comtes,
vescomtes, veguers, bisbes, abats); fins i tot, algun cavaller gosà erigir fortaleses a les seves
terres (de fet, mansions fortificades molt senzilles o simples torreons). El resultat fou que la silueta
dels castells va començar a dominar el paisatge. El senyor que l'havia manat construir hi posava
un castlà per tal que tingués cura de la seva defensa, amb un grup de guerrers (de deu a quinze),
i del manteniment de llocs de vigilància estratègica, com les guaites, torres cilíndriques de dos o
tres pisos, amb una porta al segon pis, una guarnició de tres o quatre persones, i una palissada de
fusta al seu voltant on s'hi refugiava la població en cas de necessitat. Ben aviat les estances del
castell s'incrementaren (habitacions, quadres pel bestiar, coberts pels servents, sitges i cisternes).
A finals del segle XI o principis del XII apareixerà un nou tipus de castell, de planta quadrada o
rectangular, amb torres als angles i una torre principal al mig del pati. Durant el XII, aquests
castells tingueren un mínim de confort.
A partir del segle XIII, tanmateix, el castell ja no serveix com a plaça forta o lloc de defensa. Perdut,
doncs, el seu valor defensiu, el castell resultava incòmode i solitari, i molts foren abandonats com a
plaça forta i com a residència nobiliària durant el segle XIV i XV. En no tenir un sentit estratègic
llurs habitants es construïren palaus a les viles o cases senyorials a les ciutats. Llavors el castell
quedava en mans d'un majordom o majoral i conservava només el seu ús administratiu (recollir
els censos, guardar-hi les collites, tenir-hi els presoners...). La noblesa, doncs, canvià la vella
fortalesa inexpugnable, incòmoda i aïllada per un palau, i el castell esdevingué, bàsicament, un
recinte agrari. Aquest procés fou paral·lel al que va seguir la gent del poble que deixava les seves
cases construïdes a redós del castell i s'instal·lava al pla, prop de les terres de conreu i dels
camins, i també del procés de desenvolupament de noves armes, sobretot amb la generalització
de l'ús de la pólvora [segle XIV], com la colobrina i la bombarda.
Quines són les parts d'un castell des d'un punt de vista econòmic?
Molts castells solen ser relativament petits, poc complicats i gens sumptuosos (alguns no es
diferencien gaire de les masies fortificades o de les torres). El seu aspecte és massís, un gran cos
de carreus regulars defensat per les muralles. Tot i que cada castell és diferent (funció, adaptació , podem dissenyar el següent model esquemàtic de castell:
- presència d'una o vàries torres, de forma rodona les més antigues i les més tardanes de
planta rectangular
- una trentena d'estances, com a màxim, comptant estables i graners, distribuïdes entre la
planta baixa i un o dos pisos, al voltant d'un pati interior, sovint porxat
- l'entrada i els patis ens remeten a un ambient agrari: rodes de carro, sacs, eines...
- la part baixa està dedicada a estables, graners, cellers. Els que semblen autosuficients
tenen graner, celler, estable, cort, casa de l'oli, dins del castell, i entre les possessions forn,
molins, vinya, terra campa i hort. Els que semblen explotacions agràries tenen als seus
graners gran quantitat de cereals, tant de collita pròpia com del delme, un galliner amb cent
peces d'aviram, cria de mules i un bon celler. També hi trobem el rebost, la bugada, el
pastador i la cuina. Entre la cuina i el pastador alguns tenen el dormitori de la dona que
tenia cura de la feina domèstica. Atès el seu emplaçament, sovint dalt de turons i roquers,
tenien cisternes i aljubs per a l'abastament d'aigua.
- a la planta noble hi trobem la sala-menjador, les cambres dels senyors i del servei
personal, juntament amb recambres, saletes i escriptoris; algunes sales i cambres tenien
finestres exteriors; altres es repartien al voltant d'un porxo que donava al pati interior
- alguns tenien golfes i terrat .
Quines són les parts d'un castell des d'un punt de vista militar?
La funció militar del castell es veu reflectida en les construccions defensives i en les armes i
armadures. Per això destacarem: una muralla per damunt de la qual passava el "camí de ronda",
protegit amb merlets, i sense cap altre accés que una porta a la part alta de les torres; els
matacans o guardaportes situats damunt el portal, des d'on es llançaven rocs o pega bullent contra
els atacants que intentessin esbotzar la porta; les barbacanes, similars als matacans i típic de les
torres; les corseres (possibles corredors dels murs); el rastell (reixa mòbil) a les portes dobles; les
espitlleres per on disparaven els ballesters; les valls o fossats oberts als peus de les muralles;
baluards (fortificacions de forma pentagonal situats entre dos panys de muralla), bestorres (torres
de planta semicircular o quadrangular amb un dels costats oberts), torres albarranes (situada fora
dels murs) i guàrdies (torre de vigilància) completen els components fonamentals d'aquestes
fortificacions. Les armes (ballestes, llances, escuts...) estan guardades en lloc segur.
Quines són les parts d'un castell des d'un punt de vista administratiu?
La funció administrativa es centrava, sobretot, en el cobrament dels delmes i censos en espècie,
especialment cereals i vi, emmagatzemats a graners i cellers. Cal tenir present que el representant
del senyor en el castell és el castlà, sota el qual estan els "homes d'armes", però que el
representant del senyor en el terme és el batlle, que té autoritat sobre els pagesos que el conreen
(al batlle se li dóna el millor mas i és una mena d'autoritat civil del terme; el castlà seria l'autoritat
militar). A molts castells es guardava una mena d'arxiu en cofres i caixes a l'escriptori o a la
cambra del senyor. L'estança destinada a escriptori i arxiu estava equipada amb el taulell per
escriure, un canelobre, una cadira plegadissa, una bacina per rentar-se les mans, un barralet de
tinta, un tinter de plom amb el seu caixó de fusta, un caixonet per tenir la pols per secar
l'escriptura, unes tisores, una caixa amb el segell de la cort amb cera gomada i unes premses per
conservar llibres.
També en el castell hi trobem un recinte per a retenir-hi els presos, és a dir, la presó. L'arquitectura
del castell també responia al fet que era centre d'explotació agrària; al voltant del pati hi trobem els
graners, estables, corts pallisses, galliners, corrals, lloc per guardar-hi les eines del camp. A més
de mules, eugues, ases, bous i cavalls, els castells sovint estan proveïts d'un ramat d'ovelles i de
cabres, i, sobretot, porcs; l'aviram (galls, gallines, capons, oques...) abastia d'ous i carn els
habitants del castell. La importància que tenia la producció de vi fa que l'espai dedicat a elaborar i
guardar vins sigui força notable; a més dels cellers, arreu hi trobem cups, bótes, carretes, premses,
portadores, pimenteres, embuts per vi. Sovint el celler gran és pel vi corrent (el "negre"), i el
celleret pel vi blanc o pel vi grec. L'altre gran producte de la collita pròpia era l'oli, i d'aquí
l'existència d'una cambra de l'oli on se'n guardava per l'alimentació i pel llum.
Quines són les parts d'un castell des d'un punt de vista residencial?
Pel que fa a la funció residencial, el castell presenta els següents tipus d'espais: l'habitatge
nobiliari, la cuina i el menjador, i els dormitoris. Mai trobem estances específiques per als infants o
per a la neteja o higiene personal; en canvi, sempre hi ha un espai destinat al culte (capella o
oratori).
Amb el castlà i la seva muller també hi vivia un majordom que era l'home de confiança; la resta del
personal masculí rep el nom de companya entre la qual hi ha els "homes d'armes" o escuders" i
els missatgers. El personal femení el formaven una serventa de confiança, una mena de clauera, i
les dones de la casa. Si la majoria eren lliures no hi mancava, tanmateix, un petit nombre
d'esclaus/esclaves: un parell d'esclaus i cinc esclaves.
L'habitació del senyor era gran, plena de cofres i amb un llit cobert per un dosser i envoltat de
cortines. Sovint no hi ha cap espai reservat als fills. Els servents tenien cambres col·lectives i llits
on hi dormien 2 o 3 persones, sobre màrfegues de palla, matalassos vells, llençols de cànem o
d'estopa i borrasses. La majoria de dormitoris eren molt desmanegats: així podem trobar llits en els
estables, en el pastador o en l'habitació dels mals endreços. Al costat de la cambra senyorial hi ha
una recambra amb un llit molt senzill, segurament per la serventa que tenia cura personal dels
senyors i que havia d'estar atenta als seus manaments "licitos i honestos tant de dia com nit" com
diuen els "contractes" de treball dels servents.
L'habitatge, en conjunt, no era pas massa confortable ni còmode: es tractava de recintes més aviat
freds i foscos [la majoria d'estances no tenien cap mena de llum, i a les sales i dormitoris principals
hi trobem canelobres -fixos o llevadissos-, brandoneres, llanternes, llumeneres de ferro i gresols
de ferro]. Per protegir-se del fred només tenien els gruixuts murs de pedra, dues o tres llars de
focs, alguns escalfadors [per escalfar el llit], i alguns tapissos i estores; per fer-se passar la calor,
només ventalls de plomes.
El mobiliari estava reduït a taules i cadires plegadisses, molts pocs armaris, molts coixins, alguns
bancs, i alguns cofres, caixes i arquibancs. De fet, el llit senyorial era el moble més confortable del
castell [no és estrany que a l'hivern s'hi passessin moltes hores al llit]. Més que luxe i ostentació el
que hi ha és un conjunt de símbols que indiquen la condició social de les persones: colors, escuts,
banderes, vestits, armes de la família brodades a la roba, llençols i tovalloles [de lli si eren pel
senyor, de cànem i d'estopa pel servei]. Joies i plata? Quan n'hi ha, es troben ben guardades en
llocs tancats; no tenen una funció ornamental, sinó que són el capital familiar, i sovint formen part
de l'aixovar de la muller o del dot que es prepara per la filla. Hi ha un espai destinat a l'elaboració
d'aliments i les dones en són les protagonistes exclusives. A més dels cellers i els graners, hi ha el
rebost, el pastador, el forn, la cuina. El forn i el pastador eren a la planta baixa: hi trobem pasteres,
farinera, les posts de pastar, sedassos, així com els estris per fer bugada: bugaders, calderes,
gerres amb llexiu. La cuina era espaiosa, amb xemeneia envoltada de bancs per escalfar-se; a la
llar hi trobem ferros per posar-hi les olles al foc, les lleves, els asters, els clemàstecs de ferro, el
cap de ferro per menar els asters. A la cuina també s'hi sol trobar una taula i dos o tres bancs per
menjar-hi el servei, així com conques, bacines o gavadals, sovint de fusta, per rentar els plats. La
sala-menjador, anomenada palau als edificis nobles urbans, sol estar situada al primer pis, sobre
el portal major, i amb finestres sobre la façana de l'edifici; és un menjador col·lectiu amb dues o
tres taules, algunes d'elles plegadisses, i el tinell o dreçador sobre el qual es posaven
aiguamaners, el morters i altres estris necessaris per servir la taula. En aquesta sala s'hi aplegava
tota la família a les hores dels àpats, amb els hostes i els vassalls més propers al senyor. També
s'hi celebraven els esdeveniments importants. És potser l'única sala en la qual armes i escuts de la
paret, llancers i pavesos penjats, recorden l'estament del senyor i donen l'únic toc senyorial a
l'espai interior de l'edifici.
A Catalunya, malgrat l'existència d'uns 3.000 castells, la noblesa no es multiplicava; aquí, els
cabalers no heretaven la condició noble del pare, només l'hereu; en canvi, a Castella i a França la
condició de noble es transmetia a tota la descendència. Per això no ens ha d'estranyar que segons
el cens d'Aranda del 1768 a la Província Eclesiàstica de Tarragona, el nombre de "privilegiats" era
d'uns 10.000 sobre 1 milió d'habitants, el que representa un 1%; en canvi, a la Província
Eclesiàstica de Burgos, eren uns 300.000 sobre 1 milió, és a dir, un 30 %.
Documents
Carta de poblament del castell de Montmell, 17 abril 974
"En nom del Senyor Déu etern que ho governa tot i que té a les seves mans tots els regnes,
Vives, encara que indigne, bisbe i pastor de la seu de Barcelona per concessió de la gràcia de
Déu. Vull que sigui conegut de tots els homes que viuen als pobles d'Hispània que, amb el
consentiment dels canonges i dels altres clergues de la nostra església, i del molt pietós marquès
i príncep nostre, el comte Borrell, i de tot el poble de la ciutat de Barcelona, tant dels majors com
dels menors d'edat, concedim i confirmem un pacte als homes que viuen al castell de Montmell
que és... de la nostra església mare de la Santa Creu i de Santa Eulàlia. Tant aquests habitants
presents com els fills dels seus fills que procedeixin de la seva estirp, tant els qui en el moment
present acudeixin a aquest castell com els qui hi habitaran en el futur, que siguin immunes per
sempre més i els sigui lícit de vendre o intercanviar cases entre ells, i les terres i vinyes que
cultivin no estaran sotmeses a cap altre senyoratge sinó sota la nostra empara i defensa, i que no
paguin cap altre cens llevat dels delmes i primícies que m'han de pagar a mi, el bisbe actual, i als
meus successors, ni donin cavalls de posta, ni ases de càrrega, ni albergues, ni porcs, ni moltons,
ni anyells, ni pernils, ni cap altre cens, llevat d'allò que vulguin donar al bisbe per pròpia voluntat.
Sinó que tant aquests habitants com els altres que en algun moment acudeixin a nosaltres i
vulguin habitar en aquest castell, tant ells com llurs fills per sempre més, que hi restin sense cap
jou de servitud sota la nostra protecció i empara amb dret perpetu. I aquell que intenti trencar
aquest pacte, que tingui part per sempre amb Judes Iscariot i que a més pagui com a esmena
una lliura d'or. I que d'ara endavant aquest pacte i aquesta confirmació restin en peu per sempre
més. Això ha estat fet el dia quinzè de les calendes de maig, l'any vintè del regnat de Lotari, fill del
rei Lluís"
Carta de poblament del castell de Bell-lloc
"...a vosaltres, els habitants del castell anomenat Bell-lloc que té també el nom de Ribes... us
donem l'esmentat castell, tant a vosaltres com als vostres fills o als fills dels vostres fills o a llurs
descendents, o a aquells que hi vinguin d'altres llocs o que amb l'ajuda de Déu hi adquireixin
quelcom, que hi iniciïn conreus, que hi plantin vinyes, horts o fruiterars, o que hi edifiquin cases;
els confirmem que hi puguin restar francs per sempre més amb perpètua estabilitat de manera
que mai cap persona vivent no pretengui exigir-los ni obligar-los a donar res del que tenen, ni
bou, ni ase, ni anyell, ni moltó, ni porc, ni capons, que no gosin exigir-los cavalls de posta ni
transports de cap mena de càrregues, sinó únicament les obres que calgui fer al castell (...), i que
tinguin llibertat indiscutible per a vendre segons la seva espontània voluntat, donar i fer permutes
entre ells. Tot això, tal com s'ha dit, us ho concedim i atorguem no pas sota un altre senyoratge
sinó únicament sota el nostre govern i perpètua protecció...
Aquesta escriptura de franquesa ha estat feta el dia segon de les nones de maig, l'any tercer del
regnat del rei Hug."
Jurament de fidelitat
"Jo, Pere Ramon, fill que sóc de Beatriu, juro que des d'aquesta hora en endavant et seré fidel a
tu, Guillem, comte, senyor meu, fill que ets de la comtessa Adal, sense frau ni cap mal enginy,
sense cap falsedat ni engany, amb plena fidelitat. I des d'aquesta hora en endavant, no et
decebré a tu, l'esmentat comte, ni respecte a la teva vida, ni als teus membres que són al teu cos,
ni respecte als teus comtats o comtat, ni als teus castells o fortaleses, roques o puigs, ni respecte
a terrenys conreats o erms, terra o honors, alous o feus que tu, el citat comte, avui tens o has de
tenir, o més endavant pots adquirir. I nominalment et juro el castell de Peguera i de Fígols, la casa
i la fortalesa de Berga i el castell de Vall-Magna i totes les fortaleses que en ell o en ells hi ha o hi
haurà. No t'ho toldré ni te'n toldré, no t'ho privaré, ni te'n privaré, no t'ho reclamaré ni te'n
reclamaré, ni t'enganyaré ni et decebré, ni m'acordaré amb ningú per a això amb mal enginy. I si
home o homes, dona o dones hi ha que t'ho prengui o t'ho prenguin, prohibeixi o prohibeixin tot o
alguna cosa de les damunt escrites, jo, el citat Pere, t'ajudaré amb tot el meu poder, al teu costat
o lluny de tu, contra tots els homes, sense engany envers tu, tantes vegades com m'ho requeriràs
o m'ho advertiràs per tu mateix o pels teus missatgers. I d'aquesta ajuda no et faré engany ni
impediré per mal enginy que jo sigui advertit cada vegada per tu, o per altres que tu hauràs
volgut. I dels esmentats castells i de totes llurs fortaleses que hi ha o hi haurà, sempre te'n donaré
la potestat a tu i a tots els teus que vulguis i manis, sense engany envers tu, amb forfet o sense
forfet per part meva, tantes vegades com tu em requeriràs o m'advertiràs per tu mateix o pels teus missatgers o missatger. I totes les coses dites jo t'ajudaré a tenir-les, haver-les, defensar-les i
fer-ne la guerra, sense engany envers tu, sempre i quantes vegades em requeriràs i m'advertiràs
per tu mateix o pels teus enviats o enviat, al teu costat o lluny de tu. No descobriré el teu projecte
o projectes a ningú en perjudici teu, essent-ne jo conscient. No et privaré ni et discutiré la justícia i
el dret sobre mi mateix, o sobre els meus. Tal com ha estat dit respecte a tu, dit comte, després
de tu, jo així ho mantindré i atendré al teu fill o a la teva filla, aquell o aquella, aquells o aquelles a
qui tu deixis el Berguedà de paraula o per testament, amb jurament de fidelitat i d'homenatge i
això per la seva mà ho prendré i ho mantindré sense engany envers ell, tal com jo ho he fet per a
tu; i ho faré dins el seixanta primers dies després que siguis mort i que jo ho sàpiga, sense mala
voluntat ni lucre."
Convinença
"Aquesta és l'escriptura de pacificació i de concòrdia que es féu entre Udalard, vescomte, i
Ramon Ponç de Milany, la seva muller i llurs fills, sobre els conflictes que tenien entre ells sobre
l'honor de Santa Maria de la Grassa i de Sant Joan de les Abadesses i d'altres homes que estan
sota la potestat del predit castell de Milany.
Primerament el que tenia el predit Ramon Ponç amb la predita seva muller i llurs fills, de tots
aquells censos antics, sense cap inquietud ni reclamació, els quals censos acostumen a sortir
dels predits honors o sigui: en cadascun dels masos una mitgera de civada a mesura de Ridaura,
cinc garbes de civada, sengles cafissos plens de faves, dues gallines i un pernil amb tota la
cansalada. I tres vegades l'any, les adquisicions d'ous i formatges, així en la Pasqua, en la
Pentecosta i en la festivitat de Sant Joan Baptista, i altres tres per a la cuina i una per al guarda
forestal, i una quartera de civada i una cuita de carn amb la cansalada per al guarda forestal [...] i
en l'honor de la predita Santa Maria dos moltons, un, un any i l'altre, l'altre any, d'un dels quals en
donarà la meitat a Udalard; i en tot l'honor del predit Sant Joan i de Santa Maria, la meitat de tots
els plets i de totes les redempcions dels masos i de tots els homes, de les firmes dels predits
plets, de les donacions i de les ampliacions dels masos i dels homes, ho tingui igualment, i ho
facin el batlle del predit Ramon Ponç i les predites batllies de Sant Joan i de Santa Maria, però el
predit guarda forestal de les roques i de més amunt, tingui a cada mas acolliment per a ell i el seu
custodi; igualment cada any tots els masos que són a la parròquia de Sant Bartomeu de Llaés
fins al coll de Buïga, donin per a llossar tres quarteres d'ordi a mesura de Ridaura, si els habitants
en tinguessin prou per a ells, però si realment en manqués per als, habitants, donin per a llossar
tant de les seves pertinences que siguin per a llaurar [...]
Quan en el predit castell de Milany sigui necessari fer-hi obres, per ordre del castlà del predit
castell, els batlles que estiguin en tot el predit honor, condueixin els homes a l'obra, i ningú, per
cap concepte, no hi falti, excepte un per a portar calç i un altre per a portar queviures [...]; així
mateix, els batlles de Santa Maria i de Sant Joan amb els castlans, és preceptiu que portin tots
els homes armats per defensar-se i per castigar els seus enemics quan sigui necessari (...). Les
antigues exaccions i la meitat de totes les pastures, les tingui el predit Ramon Ponç, i de totes les
exaccions com de les noves, en tingui la meitat, si no volen fer calç; si realment volen fer calç, ho
tingui tot íntegrament. (...) de cadascun dels masos, el predit Ramon i la seva muller i llurs fills,
tinguin una mitgera de forment i una altra d'ordi a mesura de Ridaura, un moltó esquilat en temps
de maig que tingui un any; i si un bou o una vaca s'hi matés el predit Ramon en tingui una
cuixa..."
Carta de franqueses
"Sàpiguen tots els que vegin aquest document que nos, Ramon d'Urtx, senyor de Mataplana,
atenent i reconeixent que el nostre castell de Castellar fou i és edificat i posat en el lloc en què
tota la nostra terra de Mataplana és més forta, ja que està posat a l'entrada d'aquesta terra en un
lloc segur i idoni, i per això volent poblar (...) aquest castell de persones i homes bons, com fos de
gran profit i utilitat nostra i de tota la terra nostra que dit castell fos poblat de molta gent i que el
manteniment d'aquest castell és molt útil per idònies i diverses raons a nosaltres i a la nostra
terra, considerant que sense un gran nombre de persones no pot còmodament ser regit ni pot ser
governat sense moltes exempcions i llibertats, reconeixent també que els nostres antecessors
varen donar i concedir en aquest castell moltes i útils franqueses, volent seguir-les i donar-ne més
i confirmar-les, (...), donem i concedim amb l'autoritat i el testimoni d'aquest present document
que valdrà perpètuament, lliurem i concedim (...) a tu, Ramon de Cavaller i a tots els altres homes
i dones i persones qui hi habiten (...), llibertats, generositats, franqueses i totes les concessions
esmentades.
Primer, fem a vosaltres i a tots els vostres successors francs i lliures per tal que no feu i no us
veieu obligats a fer-nos (...) tragines, obres, ni cap cens ni usatge ni servei, tret només dels dotze
diners de moneda ternal de Barcelona, que a nosaltres (...) feu cada un de vosaltres; cada any
per la festa de la Pasqua, per vostres cases i horts, tal com acostumàveu a fer. També us donem
franquesa (...) de què no esteu obligats en fer les vendes i les compres de certes possessions i
béns entre vosaltres, a donar-nos (...) el terç ni cap altre laudemi ni perjudici. També us donem
franqueses (...) de què (...) no us demanarem ni exigirem ni podrem exigir (...) la cugucia,
l'eixòrquia, la intèstia, l'alberga ni cap tolta, rapinya ni servitud ni cap altre mal ús (...); retenim,
però, (...) l'esmentat cens dels dotze diners barcelonins, els homicidis, els plets, ferides i sang i
totes les justícies civils i criminals de dret. I que ens seguiu i esteu obligats a seguir-nos (...) en
cavalcades i en hosts, (... i estem obligats a proporcionar-vos i a donar provisions i menjar en tot
el camí fins que tornéssiu a les vostres cases. També volem i concedim que (...) tingueu emprius
per a pasturar, prats, pastures, aigües, llenya, entrades per tota la nostra terra i pel nostre domini,
amb tot el vostre bestiar gros i petit. Us lliurem i concedim (...) la plena potestat i llicència... per a
treballar les terres i fer treballs per tota la nostra terra i domini i jurisdicció (...), i amb aquests
treballs ens doneu (...) l'octava part, el delme i la primícia i no esteu obligats a donar res més pels
treballs esmentats. (...) estem obligats a dur a terme, sentenciar i acabar els vostres litigis en
l'esmentat castell i, presoner en aquest castell, estem obligats a tenir-vos-hi i a guardar-vos-hi i no
en un altre lloc i fer justícia sobre qualsevol cas que succeeixi. També volem que (...) sigueu
sempre francs i lliures de guaita i de guàrdia d'aquest castell, tant en temps de guerra com en
temps de pau, però esteu obligats a guaitar en el barri del castell en temps de guerra. (...)
Igualment donem franqueses (...) que pugueu (...) anar a Urgell o a altres llocs on vulgueu i estar
i tornar quan us plagui, i per aquesta causa ni nosaltres ni els nostres successors no podem
inquietar-vos ni a vosaltres ni als vostres béns ni ocupar ni demanar res mentre no torneu a
l'esmentat lloc dintre un any. (...)
Fet el dia 15 de les calendes de setembre de l'any del Senyor 1292."
2. El monestir
Origen i evolució del monacat
D'experiències de vida monàstica se'n troben arreu i en el si de cultures diverses.
Esmentem els katochoi de l'antic Egipte, els monjos budistes, els pitagòrics hel·lènics o els
essenis de Qumrân. No sabem amb seguretat quan i per què comença el monacat cristià.
Sembla que Egipte hi va jugar un paper important; d'allí en sortiren sant Antoni o sant Pacomi,
el primer fundador d'una Regla coneguda de cenobites. Una comunitat cenobítica (o monàstica)
és una organització que segueix una disciplina i un horari, on cadascú desempenyora un càrrec
i on tots participen en treballs comuns.
Per què en un moment determinat un nombre considerable d'individus tria la vida
monàstica? S'ha parlat dels cristians que, perseguits pels romans, s'havien habituat a viure en
grup o sols en refugis a les muntanyes; també es parla de pagesos que es feien monjos per
fugir de l'opressió dels terratinents, o per escapar-se de la servitud i els deutes. La tradició
cristiana ho atribueix a una resposta a la crida de l'Evangeli: "si vols ser perfecte, vés, ven tot el
que tens, dóna-ho als pobres i segueix-me".
Els monestirs naixien gràcies a les donacions (camps, cases, privilegis...) provinents dels
monarques o de nobles. Motius d'ordre polític (organitzar un territori, repoblar-lo, per tal de
cobrar-ne impostos, utilitzar-lo com a centre d'educació dels futurs funcionaris), d'ordre familiar
(posar-hi com abat un fill o germà), d'ordre ideològic (legitimar el poder teocràtic del rei...)
expliquen la seva expansió. Amb els seus béns i monopolis el monestir s'equiparava a un
senyoriu feudal amb els seus encarregats de les granges, jornalers i esclaus, que tenien cura
de les tasques laborals.
El monaquisme benedictí té el seu origen en les regles comunitàries escrites per sant Benet
de Núrsia (480-547); al segle IX, sant Benet d'Aniana, protegit dels reis francs, li donà un
impuls definitiu. El seu apogeu cal situar-lo entre començament del segle IX i primers anys del
XIII. El tronc benedictí té dues branques: una primera que neix al monestir de Cluny (orde
cluniacenc) i una segona que neix més tard a Cîteaux (orde cistercenc). La regla benedictina es basa en tres punts: la pregària, el treball i l'estudi, i concep la comunitat com una família
romana sotmesa a l'autoritat de l'abat (pare). La màxima "ora et labora" farà dels monjos uns
excel·lents agricultors; l'estudi sistemàtic els convertirà en els únics dipositaris de la cultura
escrita; la permanència i continuïtat dels seus membres (quan un hi entrava s'hi vinculava per
sempre), li donarà estabilitat en una època de grans transformacions polítiques i canvis
històrics.
Estructura i espais del monestir
Sant Benet no especificava com havia de ser el monestir, però la seva estructura deriva
directament del contingut de la seva regla. Diu el capítol 66 de la regla: "El monestir, si pot ser,
cal establir-lo de manera que tot el necessari, és a dir, aigua, molí, forn, hort i els diversos
oficis, s'exerceixin a l'interior del monestir, per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer
per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes".
El monjo havia de resar en comunitat set vegades al dia i una de nit; per això l'oratori o
església esdevenia el lloc més important del monestir; havia de llegir, en comú, cada dia algun
capítol de la Regla i tractar els afers quotidians de la comunitat, d'aquí que la sala capitular (lloc
on s'hi reuneix el Capítol o assemblea de tota la comunitat) sigui el segon espai en importància.
La vida comunitària (preguen, llegeixen, mengen i dormen gairebé sempre junts) farà del
refetor (menjador) i del dormitori peces clau de l'arquitectura monàstica. El menjar, pres en
comú, es feia en silenci escoltant el text que un monjo llegia en veu alta. En el dormitori, el lloc
més allunyat de la casa, no es permetia cap situació d'aïllament o soledat. La regla monàstica
prohibia expressament compartir el llit, per la por, inexpressada però obsessiva, a les
temptacions homosexuals. La convivència monàstica es fonamentava en la més estricta
"gregaritat"; qualsevol intimitat o secret s'havien de compartir, i la soledat es considerava,
alhora, com a perill i com a càstig. Articulant aquests espais, com a òptima solució urbanística i
per influència de les vil·les romanes, el claustre, un pati porticat pels quatre costats: és com la
forma introvertida de la plaça pública, replegada sobre tot allò que és privat, amb el seu
deambulatori cobert.
El model urbanístic de l'espai cenobític ens el forneix l'hipotètic plànol de Saint Gall. El
disseny del monestir responia a una voluntat de correspondència estricta amb les harmonies
universals, amb l'església com a suport de tota la composició. Projecció del paradís en aquest
món, la seva organització volia reflectir la jerarquia de la cort celestial. En el centre, el lloc de
Déu, el santuari; a la dreta, a la perllongació del tram nord del transsepte, la casa de l'abat; a
l'esquerra el gruix del grup, els monjos; en el punt més allunyat de la porta, que és la fisura
oberta al món corromput, els invàlids i els joves en període de formació, nens, vells i àdhuc els
morts (el cementiri està en aquest indret), perquè la part més vulnerable de la comunitat ha
d'estar al marge, resguardada i protegida; a la dreta es troben els llocs consagrats a les
funcions espirituals, l'escola i el taller d'escriptura; a l'esquerra, els llocs destinats al
sosteniment del cos.
També les tombes estan alineades cap a l'est, símbol de la resurrecció, mentre que, cap a
l'oest, el costat de la perversitat, s'hi hostatja la gent de pas. Aquest projecte fou el que s'aplicà
als monestirs del segle IX. A mitjan segle XI, si prenem l'exemple de Cluny, les coses havien
canviat poc: simplement, no hi ha residència particular per a l'abat, que es reintegra al mig dels
monjos, ni tampoc tallers a l'interior del recinte. El treball manual era ja merament simbòlic: del
proveïment del monestir se'n encarregava un "burg" establert a les portes de l'abadia, poblat de
negociants, artesans i servents assalariats.
Què és un monjo o una monja?
Què s'entén per vida monàstica?
Monjo deriva de la paraula grega "monachós" que vol dir "sol, solitari". En sentit estricte, doncs, el
monjo era l'home -i la monja, la dona- que s'havia aïllat del món per consagrar-se al servei de Déu
(fins el segle XIII la majoria no eren sacerdots). L'aïllament podia viure's individualment
(eremitisme) o en comunitat (cenobitisme).
- eremita deriva de la paraula llatina "eremus" que vol dir "desert"; és sinònim d'anacoreta, mot
derivat del verb grec "anachoreo" que vol dir "em retiro". Ambdues paraules s'apliquen als primers
monjos cristians que s'adreçaven a llocs solitaris per portar-hi una vida de silenci i pregària
- cenobita és el nom que reberen els primers monjos que van decidir de dur a terme una vida en
comú (en grec "cenobi" vol dir vida en comú, i d'aquí que cenobi sigui sinònim de monestir) .
Experiències de vida monàstica se'n troben arreu i en el si de cultures diverses. Una de les més
antigues és la dels katochoi, grups de persones que durant l'època de l'Antic Egipte vivien en
comunitat a la vora del temple de Serapis, en el desert, practicaven l'ascesi, renunciaven a la seva
hisenda i a les relacions sexuals i vivien en estricta clausura; entre ells feien servir els mots de "pare" i
"germà", com faran després els monjos cristians. A l'Índia, els monjos budistes, a partir del segle V
ane, vivien en comunitat, practicant la meditació per tal de superar el dolor de viure i la mort, i a la
recerca de camins d'alliberament. Del món hel·lènic cal destacar els pitagòrics, menjaven en comú
una dieta vegetariana mentre el més jove llegia, vivien en silenci i practicaven l'anàlisi diària de la
consciència. Vora la mar Morta, a la regió del Qumrân, s'han trobat coves i textos antics pertanyents a
homes que s'havien retirat del món per viure en soledat: són els essenis. Varen desaparèixer cap a
l'any 70. A les excavacions fetes a partir del 1951 s'hi ha trobat una gran sala per als actes litúrgics i el
banquet de la comunitat, un escriptori, la cuina, molins per a cereals, forns per coure el pa, sitges,
estables, cisternes...Tot ens recorda el que seran els futurs monestirs medievals.
Quan i per què comença el monacat cristià?
No ho sabem amb seguretat, ni tan sols coneixem la relació amb d'altres tipus de vida monàstica
anteriors. De moment només es pot afirmar que Egipte hi va jugar un paper força important. Tenim
referència de laures d'eremites [la laura és una institució monàstica oriental consistent en un grup de
cel·les a l'entorn d'una església comuna en un lloc isolat; és una pràctica a mig camí entre el
cenobitisme i l'eremitisme], o d'anacoretes famosos, com sant Antoni o sant Pacomi, el primer
fundador d'una Regla coneguda de cenobites. Una comunitat cenobítica és, doncs, una organització
que segueix una disciplina i un horari, on cadascú desempenyora un càrrec i on tots participen en
treballs comuns. Sant Basili (329-379) va estendre l'experiència egípcia al Pròxim Orient (Palestina,
Síria...), i sant Benet de Núrsia (480-547) a les comunitats d'Occident. S'han donat algunes hipòtesis
per explicar l'eclosió del monacat cristià, és a dir, el fet que en una època determinada un nombre
considerable d'individus hagi triat la vida cenobítica:
- s'ha parlat de possibles conseqüències del final de les persecucions: alguns cristians s'havien
habituat a viure en grup o a viure sols quan s'escapaven a les muntanyes
- també es parla de pagesos que es feien monjos per buscar una seguretat i fugir de l'opressió dels
grans terratinents. Filoxè de Mabbug diu que "molts abandonen la regla del món i abracen l'estat
de deixeble de Crist per raons diverses com són: escapar-se de la servitud o d'un deute, del domini
dels propis pares o de la còlera d'una dona"
- i no s'ha d'oblidar el context històric emmarcat per la crisi del segle III, factor desencadenant de
l'ensulsiada de l'Imperi Romà i del seu aparell estatal
- la tradició cristiana, òbviament, dóna una altra explicació: tant la "Vida d'Antoni", com les obres de
sant Jeroni o de sant Atanasi o l'"Itinerari d'Egèria" (potser la primera dona escriptora en llengua
llatina, que ens ha deixat una descripció del seu viatge per Egipte i Palestina entre els anys 381 i
384) es refereixen a una resposta a la crida de l'Evangeli. Recordem la consigna: "si vols ser
perfecte, vés, ven tot el que tens, dóna-ho als pobres i segueix-me"
Podem dir que existeix vida monàstica quan diversos monjos (o monges) es reuneixen per viure
plegats sota l'autoritat d'un abat i d'acord amb un conjunt de normes de convivència que
anomenen Regla. A Occident les normes monàstiques que es van imposar majoritàriament són les
redactades per sant Benet de Núrsia (480-547), un italià de família rica, que després de fer
l'anacoreta en una cova de Subiaco, fundà un cenobi a Montecassino, la regla del qual va servir
per estructurar els milers de monestirs que s'expandiren per Occident.
Quina relació existeix entre fundació d'un monestir i poders feudals?
Quina funció política acomplia un monestir?
Els monestirs, de fet, naixien i/o es desenvolupaven gràcies a les donacions (territoris, cases, viles,
camps, diners, privilegis, censos, ...) provinents dels monarques, dels nobles o de simples laics que,
amb testaments, donacions i prometences, impulsaven una fundació. Sovint trobem en les fundacions
monacals motius d'ordre polític (reforçar els esquemes de dependència damunt un territori), motius
familiars (col·locar en un càrrec dins el monestir, un fill/filla, un germà,...), assegurar-se les oracions i
misses dels monjos, pagar-se l'enterrament,... Algunes vegades aquestes donacions abracen pobles
sencers, amb la inclusió de llurs habitants.
La fundació d'un monestir comportava, tanmateix, uns drets que l'equiparaven a un senyoriu feudal i
fins i tot, en alguns casos, el sobrepassaven quant a poder. Aquests drets podien ésser molts variats:
drets de pasturatge sobre un determinat territori, de trànsit i d'ús d'aigua, aspectes fonamentals pel
manteniment dels grans ramats que posseïen alguns monestirs amb la necessitat d'assegurar-se els
pasturatges d'estiu i els d'hivern amb les consegüents necessitats de transhumància, drets de tallar la
llenya d'un bosc, de fundar molins, de crear vivers de peixos (capítol essencial al moment de pensar
en la dieta alimentària dels monjos en els temps dels dejunis periòdics), d'obrir canalitzacions d'aigua
que afavorissin el regatge de les hortes del monestir, de fundació de granges en terrenys algunes
vegades llunyans al propi monestir.
Aquests béns asseguraven la supervivència i desenvolupament del monestir, fonamentat bàsicament
en l'agricultura i la ramaderia. No podem oblidar, tanmateix, la importància dels drets d'explotació i
comercialització de la sal (element fonamental dins la conservació dels aliments durant l'Edat Mitjana),
l'explotació de mines ( sobretot de coure i ferro) i de productes agraris i ramaders bàsics per a la
manufactura del moment (la llana, el lli, el cànem,...)
Els monestirs més poderosos disposaven de propietats urbanes que eren utilitzades com a centres
urbans on emmagatzemar, per exemple, els productes comercialitzables del monestir o, altres
vegades, com a residència urbana d'aquells monjos que estudiaven lleis a llurs ciutats.
Com estava organitzada una comunitat de monjos/es?
La comunitat de monjos era presidida per un abat (o abadessa), elegit entre els membres de la
mateixa comunitat o, a vegades, imposat pels poders polítics. És la màxima i exclusiva autoritat, però
no governa sol: l'assisteix un equip format, bàsicament, pels més vells de la comunitat. Comparteix
amb els altres la infermeria i fa els seus torns de cuina com els altres. Es subratlla així un fet
important: la por a l'aïllament. Però s'accentuen els signes de deferència: quan entra o surt, tots
s'aixequen, i tots es reclinen al seu pas; un monjo el precedeix amb un ciri encès quan va cap a
l'església o cap a la sala capitular; quan torna de viatge, abraça tots els monjos -ritus de l'acollida
paterna- i l'àpat té un plat suplementari -ritus del menjar festiu-; menja aliments més fins i vi de millor
qualitat.
El prior és una mena de vice-amo que supleix l'abat quan aquest no hi és. Els responsables dels
quatre sectors següents estan sota les seves ordres:
a) l'església està confiada al sagristà, que l'obre i la tanca a les hores prescrites, té cura dels
accessoris d'ús litúrgic i dels instruments sagrats
b) al cambrer se li confia el que es guarda a l'indret més interior de la casa; és, per tant, el
responsable del diner i del que s'aconsegueix amb ell: tot el que entra al monestir per donació,
renda o compra, en teixits, vi, metalls preciosos o en moneda, passa per les seves mans; ell és
qui renova cada primavera el vestuari dels monjos, i cada tardor, a la vigília de Tots Sants, els
matalassos i els llits; proporciona les ferradures pels cavalls, les navalles d'afaitar, i té cura de
l'enllumenat
c) el cillerer o dispenser és l'encarregat de tot el que produeixen les terres del domini, del celler
i del rebost, on hi dorm un monjo de guàrdia i s'hi manté ininterrompudament un llum encès;
reparteix cada dia les racions de menjar, amb l'ajut de l'encarregat de la custòdia del vi, i de l'encarregat del graner, que és qui reparteix la farina i l'aigua i té cura, també, de rentar la roba.
d) les relacions amb la gent de fora estan reservades a l'hostaler i a l'almoiner. Aquest
reparteix les sobres entre els indigents; fora dels murs, al poble, visita cada setmana els malalts
(no a les dones: uns servents laics a les seves ordres se'n encarreguen) i manté dins del
claustre divuit pobres (són els habituals pobres de solemnitat la presència dels quals es
considerava aleshores indispensable en qualsevol casa benestant). De l'almoiner depèn,
també, l'hostatjar els pobres de pas (és una funció de caritat). L'hospitalitat és una cosa molt
diferent: els viatgers de qualitat, que provenen del mateix medi social que els monjos i que són
rebuts com amics -se'ls reconeix perquè no viatgen a peu sinó a cavall- s'allotgen en uns locals
que administra l'hostaler, el qual té a la seva disposició un bon nombre d'assalariats (un
mestresala, un cuiner, un porter, un noi encarregat de la neteja de les polaines i de dur aigua,
un "burrero" que proveïa llenya per a la xemeneia); atès que és l'intermediari amb l'exterior,
amb allò que embruteix, és també l'encarregat per ofici de la neteja de totes les latrines del
monestir.
La regla benedictina es basa en tres punts: la pregària, el treball i l'estudi, i concep la comunitat
com una família romana sotmesa a l'autoritat de l'abat (el pare). Organitza la vida interior del
monestir de manera que els monjos siguin autosuficients. La màxima "ora et labora" (prega i
treballa) farà dels monjos uns excel·lents agricultors i les seves terres seran altament productives;
l'estudi sistemàtic farà dels monjos els únics dipositaris de la cultura escrita; la permanència i
continuïtat dels seus membres al monestir (quan un hi entrava s'hi vinculava per sempre), el
convertirà en un paradigma d'estabilitat en una època de grans transformacions polítiques i canvis
històrics (caiguda de l'Imperi romà, invasions germàniques, expansió musulmana, revolució
feudal...); el seu poder econòmic i cultural el convertiran en l'instrument més adient per legitimar el
poder monàrquic i per crear i transmetre una determinada concepció del món.
La vida a l'interior del monestir s'organitzava seguint el següent horari:
horari de Cluny
2 h 30 min llevar-se
3 h maitines, pregàries pels difunts i d'altres salmòdies
5 h lectura
6 h laudes i d'altres pregàries
7 h 30 min lectura
8 h salmòdies, reunió capitular i missa
9 h 45 min treball
12 h salmòdia i d'altres pregàries
14 h dinar
14 h 45 min lectura o treball
16 h 30 min vespres i sopar
17 h 30 min lectura
18 h 15 min completes
18 h 30 min dormir
Al costat de la comunitat pròpiament dita, un monestir comptava amb un ample grup social
(sempre en funció de la grandària i potencial del monestir) que tenia cura de les tasques laborals
de la unitat econòmica: mossos, encarregats de les granges, jornalers, i molt sovint esclaus.
Depenent de la jerarquia d'un monestir trobem també masos treballats per persones lliures a cens
amb contractes d'arrendament normalment anual (en espècie i/o en metàl·lic).
Quina és l'estructura bàsica d'un monestir?
Quines parts el constitueixen?
Sant Benet no especificava com havia de ser el monestir, però la seva estructura deriva
directament del contingut de la seva Regla. L'arquitectura i distribució d'espais tenien, alhora, una
funcionalitat -respondre a les necessitats diàries- i un simbolisme -la projecció del paradís a la
terra. Fixem-nos en el capítol LXVI de la Regla benedictina:
"El monestir, si és possible, s'ha d'establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, aigua, molí, forn, hort i els diversos oficis, s'exerceixin a l'interior del monestir, per tal que els
monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves
ànimes".
- l'Església: el monjo havia de resar en comunitat set vegades al dia i una de nit; per això
l'oratori o església esdevenia el lloc més important del monestir.
- la sala capitular: havia de llegir, en comú, cada dia algun capítol de la regla i tractar els
afers quotidians de la comunitat, i d'aquí que la sala capitular (lloc on s'hi reuneix el capítol o
assemblea de tota la comunitat monàstica presidida per l'abat; rep aquest nom perquè s'hi
llegia un capítol de la regla) sigui el segon espai en importància
- el refetor: la vida comunitària (preguen, llegeixen, mengen i dormen gairebé sempre junts)
farà del menjador i del dormitori (en comú i dividit en unitats de 10 monjos) peces claus de
l'arquitectura monàstica. El menjar, pres en comú tots els dies en el refetor, tenia un
aspecte cerimonial, una mena de celebració de la unitat fraternal: era una autèntica
comunió, mentre els esperits es mantenien ocupats pel text que llegia en veu alta un dels
germans. Davant la porta del refetor, el templet o rentador de mans.
- el dormitori: en comú i dividit en unitats de 10 monjos, s'hi podia accedir des de l'església i
des del claustre mitjançant unes escales situades entre la sala capitular i el locutori, i estava
situat al lloc més allunyat de la casa; hi havia llums durant tota la nit, i vigilants, com si fos un
campament. La regla monàstica prohibia expressament compartir el llit, per la por,
inexpressada però obsessiva, a les temptacions homosexuals
- el claustre: articulant aquests espais, com a òptima solució urbanística i per influència de
les vil·les romanes, el claustre, un pati porticat pels quatre costats, i situat al costat de
l'església entre el braç del transsepte i el de la nau central.
- el locutori: lloc on el prior donava a cada monjo les eines que precisava i li encomanava
la feina de la jornada; per això des d'aquí es pot sortir directament a les dependències de
treball i a l'hort
- la sala de monjos: servia per acollir l'escreix de monjos que no cabien al dormitori; més
tard esdevingué biblioteca.
- a l'altra ala del claustre, just davant de la paret de l'església, es situava la cuina, el refetor i
el calefactor (l'únic lloc que durant els hiverns tenia una llar de foc encesa: aquí es
recuperaven del fred, s'assecaven les robes mullades, es tallaven els cabells i es copiaven
les obres als pergamins).
- la resta d'espais estava dedicada a magatzems, tallers, estances de conversos, celler, sala
de copisteria de llibres...
Tota la distribució dels espais respon també a un criteri segregador: els conversos viuen en tot
separats dels monjos, mengen en locals distints, dormen en espais separats, preguen en àrees
pròpies a l'església, hi entren per un passadís exclusiu. No hem d'oblidar que tots els monjos eren
de procedència noble: l'espai havia de mantenir, doncs, la separació estamental.
Com hem d'entendre la reforma monàstica impulsada pel Cister?
En contra de la riquesa i el luxe dels monestirs benedictins s'aixecà l'orde del Cister, que
rebutjava tot allò que era superflu, criticava la vida mundana dels abats i els seus excessos en el
menjar i el beure, així com la seva intervenció en política i la seva vinculació directa amb la cort. El
retorn a l'observança més recta de la regla de sant Benet caracteritza la renovació propugnada pel
Cister.
Els seus orígens els hem de cercar en la fundació del monestir de Molesmes per Robert de
Champagne (1028-1111) que volia una vida més austera, sense servidors ni possessions feudals,
i un retorn al treball manual, i per això se n'anà a viure entre un grup d'ermitans al bosc de Molesmes (1075). Aviat arribaren les donacions i s'incrementà el nombre de monjos; el 1098,
Robert acompanyat de 21 monjos més van deixar Molesmes per fundar un "nou monestir" a uns
20 Km de Dijon, en un lloc inhòspit i solitari, de nom Cistertium (en llatí) i Cîteaux (en francès), i
d'aquí Cister. Els cistercencs adoptaren l'hàbit blanc, i d'aquí el nom de "monjos blancs" en
oposició als monjos negres de Cluny; de fet, era de color cru, per considerar que blanquejar la tela
era ja un luxe superflu.
Com podien els monjos, si havien de resar molt sovint, treballar les terres del monestir?
Pensem que els monjos anaven vuit vegades a l'església, es dedicaven a la lectura, copiaven
llibres, rebien els hostes i guardaven rigorós silenci. I com que no volien tenir serfs van optar per
admetre al monestir tot aquell que volgués fer-hi vida religiosa encara que fos d'origen pagès i
analfabet. Són els anomenats conversos o germans llecs. Tenien al seu càrrec els treballs
manuals i el conreu de les terres; s'allotjaven en estances situades en la part davantera del
monestir; formaven part de la comunitat però sense les mateixes obligacions que els monjos; no
tenien veu en les decisions conventuals; no podien ocupar càrrecs de govern ni fer-se monjos per
manca de cultura. Els seus vots religiosos es reduïen a la promesa d'obediència a l'abat fins a la
mort. El seu hàbit era de color marró amb caputxa i portaven barba que els distingia dels monjos.
Les seves obligacions litúrgiques es reduïen a recitar parenostres i a anar a missa els diumenges i
festius, ocupant a l'església un lloc reservat a ells. Dirigits per un cillerer o el grangiarius -sovint
també un convers- treballaven en silenci, però el dejuni no era tan server i dormien més hores.
Amb el temps els conversos varen desaparèixer i foren substituïts per pagesos que conreaven les
terres a canvi d'una renda pagada al monestir.
Documents
"Agapit, bisbe, servidor dels servidors de Déu, al religiós abat Arnulf del monestir de Nostra
Senyora, la Verge Santa Maria (...) situat al comtat d'Osona, a la vall de Ripoll (...)
Per tant, i ja que ens ho vàreu demanar, us confirmem l'esmentat monestir amb totes les seves
pertinences, és a dir, esglésies, parròquies, vil·les, predis, casals, cases, terres, vinyes, camps,
prats, pastures, boscs, garrigues, solars, premses, aigües, conduccions d'aigües, molins amb llurs
rescloses i peixeres, tot el cultivat i erm d'aquests indrets, i tot allò que se sap que hi ha als
voltants de l'esmentat monestir (...)
I tot quant hi ha en aquesta vall, en diversos llocs, ho establim del mateix mode. La pesca, en
efecte, de les aigües del riu Ter (...) i en les del Freser (...) Respecte al mercat de l'esmentat lloc,
suprimim la tercera part del tel.loni i de tota justícia que s'hagi de realitzar (...)
Establim (...) que, un cop l'abat del cenobi hagi desaparegut d'aquest segle, no en sigui constituït
cap altre, ni per reis, ni per comtes, ni per qualsevol altra persona que ambicioni riqueses, ni
interès de vanaglòria, sinó que els abats siguin escollits d'entre la persona més digna, per tots els
servidors de Déu del monestir, segons la voluntat de Déu i segons la regla del sant pare Benet
(...)
Confirmem també, a tu i als teus successors, els esmentats llocs delmes i primícies del cenobi.
(...) I així, que cap rei, príncep, comte, marquès, jutge, bisbe, ni cap altra persona, sigui important
o insignificant, no tracti mai d'entremetre's per motiu de violència o guariment, en el cenobi o en
les seves pertinences. (...)
Si algú (...) tractés de vulnerar-lo en algun punt, que sàpiga que si no ho restitueix, serà lligat als
vincles indissolubles de l'anatema i apartat del regne de Déu (...) I, a més, cremarà en el foc etern
i prendrà la part dels impius en l'abisme i caos dels inferns, com el diable i el seu atroç seguici, i
com Judes, traïdor de Nostre Senyor Jesucrist. (...)"
3. La ciutat medieval
El ressorgiment de la vida urbana s'havia explicat, sovint, seguint les tesis de l'historiador belga
Henri Pirenne. Hom suposava que l'ensulsiada de l'Imperi Romà d'Occident i les posteriors
invasions van provocar el col·lapse de la dinàmica comercial europea, el retrocés de la vida urbana
i la ruralització de la societat, agreujada per la desaparició dels intercanvis comercials i per la
manca d'activitats artesanals i manufactureres, atès el marc d'economia autàrquica dels grans
latifundis. En aquest context, l'expansió de l'Islam hauria provocat el desplaçament de la vida
política de la Mediterrània a l'Europa septentrional, sumant un nou factor de fre al
desenvolupament del comerç. A partir d'aquesta anàlisi, s'explicava la fundació de nous centres
urbans: mercaders nòmades, ja des del segle X, s'establiren en punts estratègics de les rutes
comercials -un mercat rural, un monestir, un castell- on hi trobaven protecció; amb el temps, el lloc
esdevingué centre de transaccions comercials i pol d'atracció de la pagesia, que hi anava a
adquirir articles manufacturats i a vendre-hi productes del camp. L'establiment permanent
d'aquests mercaders constituí l'embrió d'una nova ciutat a la qual hi afluïen els pagesos que,
deixant les tasques agrícoles, esdevingueren manufacturers. Al final, una muralla s'alçà per
defensar el conjunt, de manera que el barri de mercaders es convertí en un nou burg, diferent del
nucli integrador inicial.
Actualment s'ha modificat la idea que la reactivació del comerç de llarg abast i l'activitat dels
mercaders ambulants sigui a la base de l'aparició de les ciutats medievals. Ni les rutes comercials
van desaparèixer totalment ni es produí un buit entre les ciutats romanes i les medievals.
Quins foren, doncs, els motors del ressorgiment urbà? Bàsicament fou l'excedent agrari (generat,
en part, gràcies a la rotació triennal, la substitució del bou pel cavall, l'ús de l'arada abocadora en
comptes de l'arada comuna, la proliferació de molins d'aigua) el que va permetre l'emigració als
nuclis urbans existents amb la consegüent conversió dels pagesos en artesans. Sumant, per tant,
l'excedent agrari, l'especialització en el treball, el creixement de la població europea i l'activitat dels
mercaders, donarà com a resultat el renaixement de les ciutats medievals.
I tot plegat permet entendre millor l'expansió constructiva dels segles XII-XIV; per això ens és més
fàcil d'entendre que al costat de les llotges, drassanes, ponts i muralles, consolats i edificis
corporatius, com la Generalitat o la Casa de la Ciutat (clarament finançades per la nova classe
burgesa), trobem, com a edificis paradigmàtics del gòtic la catedral i el palau, el monestir
cistercenc i el castell (bàsicament finançats per una noblesa, laica o eclesiàstica, que treu la seva
riquesa de les rendes agràries).
Les ciutats medievals es divideixen en 3 grups pel que fa al seu origen:
- ciutats romanes, algunes de les quals conserven el seu traçat original (les muralles i
l'esquema ortogonal vertebrat pel cardo i el decumanus) com ara Rouen; d'altres han
crescut tant que han depassat les muralles i el nou nucli s'ha envoltat d'un nou circuit
emmurallat i s'ha escindit del nucli inicial, com Narbona. També es dóna el cas de
poblacions que han depassat les muralles romanes, però les vilanoves o ravals s'han
integrat al conjunt envoltant-lo d'un nou mur defensiu. És el cas de Barcelona on existeix la
muralla romana, el recinte de Jaume I i el de Pere el Cerimoniós.
- ciutats espontànies, nascudes sense la intervenció de l'autoritat civil o eclesiàstica, a
partir d'un element pre-existent (un latifundi romà, un monestir, un castell) que fa de factor
integrador, de pol d'atracció. És el cas de Perpinyà o Moissac. El seu model urbanístic és el
pla concèntric: totes les línies convergeixen cap a un centre i la ciutat té un contorn circular.
És típic que un camí primitiu doni lloc a un carrer major, sovint porticat (Cervera, Morella).
- ciutats creades per iniciativa reial mitjançant la construcció d'una mínima infraestructura
i la concessió d'una Carta de franquesa. Algunes solen obeir a l'esquema urbanístic de la
quadrícula com Castelló de la Plana i Vila-real.
No podem oblidar, en aquest món urbà, les associacions d'artesans i mercaders, que esdevindran,
en els segles XII i XIII, veritables corporacions gremials; les escoles catedralícies que desplaçaran
els monestirs com a centres de cultura; l'expansió dels ordes mendicants (franciscans i dominics) amb la seva nova espiritualitat i la gran comanda d'esglésies i convents; les universitats, centres
d'activitat intel·lectual i difusores del pensament escolàstic; la consolidació dels governs municipals
al marge dels poders tradicionals; l'afiançament del poder reial amb les corresponents
concessions fetes a la burgesia... Tot plegat farà del gòtic un art eminentment urbà, que
s'expressarà en edificis tan dispars com els palaus que s'hi fan construir els reis, nobles o
burgesos enriquits, les drassanes, els hospitals, els banys, els convents de franciscans i dominics,
els castells, les catedrals, les places i carrers porticats, la Pia Almoina, les llotges, els ponts...
Es pot dir que la ciutat medieval és una continuació de les ciutats romanes?
La ciutat medieval trenca definitivament amb la tradició de l'habitatge d'herència oriental. Fins al
món greco-romà predomina la casa introvertida, l'edifici orientat cap a l'interior: aquesta tipologia
només perdurarà en els monestirs: el claustre no és més que un pati interior amb peristil. En la
ciutat medieval desapareixen els trets que defineixen l'habitatge oriental: el pati central, la paret de
privacitat a l'entrada principal, la divisió en espais per a homes i dones, la façana senzilla i la
barreja social en el mateix barri.
Els elements que predominen en l'habitatge medieval són:
- la defensa, com ho palesa la proliferació de torres (fortaleses regulars amb poques i
estretes finestres, merlets i una entrada a 2 metres del terra)
- la influència del món rural, com es pot comprovar en les cases urbanes amb sostre a
dues aigües i una planta estreta i llarga. El pati d'aquestes cases és un espai per carregar i
descarregar mercaderies, o complementa el taller de les cases dels artesans, o fa d'hort,
però ja no és un jardí ni un espai d'intimitat familiar .
Com eren les primeres ciutats medievals?
La ciutat occidental medieval NO és l'expressió d'una continuïtat amb el passat romà: és una
creació nova. És un assentament urbà circular envoltat de muralles defensives i un fossat; una o
dues torres, flanquejant les portes, vigilaven l'entrada a la ciutat .
"Alguns carrers i sovint barris sencers estaven reservats a categories particulars d'habitants.
Comerciants i artesans tenien els seus districtes i carrers especials, els quals, degut als seus
noms, poden distingir-se a l'actualitat. Com avui, la riquesa i posició social quedaven reflectides en
la dimensió dels habitatges i en el tipus de materials utilitzats per a la seva construcció. Els edificis
comunitaris, esglésies i capelles, ajuntaments, etc., es construïen en fileres de cases o en places.
Tanmateix, no hi havia una regla fixa. L'església principal pot estar situada al mig d'un laberint de
camins i ser només accessible a través de carrerons sense sortida o laterals (...) o bé a les afores
del poble (...) Existia una certa preferència per situar la catedral o una església en una posició
predominant..."
Kubach, Hans Erich: Arquitectura románica. 1975. pàg. 367
En quin moment de l'Edat Mitjana va assolir un llogarret l'estatus de ciutat?
Per què només un cert nombre de llogarrets esdevingueren ciutats a costa d'altres, mentre
les seves veïnes mantenien la seva forma original i la seva funció agrícola?
Un llogarret medieval esdevenia "ciutat" quan adquiria la funció secundària de centre del comerç
local, i probablement també, en desenvolupar algun tipus d'indústria especialitzada de petites
dimensions, a l'ensems que un cert percentatge dels seus habitants dedicaven part del seu temps
a aquestes ocupacions no agrícoles.
La ciutat medieval és el resultat de la interrelació del sis factors següents:
- la seva estructura econòmica (mercat, artesania, comerç)
- la seva estructuració social (artesans, comerciants, clergues, aristòcrates)
- la seva estructura física (traçat urbà, edificis públics, fortificacions)
- la seva personalitat legal (constitució, organismes legals, circumscripcions
administratives)
- la seva situació geogràfica (comunicacions terrestres i fluvials, ponts, llocs de parada i
proveïment) - la seva vitalitat política
Quines característiques té la típica ciutat medieval?
Quines són les seves parts bàsiques?
En el món antic, per entendre la ciutat n'hi havia prou a estudiar Atenes, Roma, Constantinoble,
però a l'època medieval no existeix cap superciutat, sinó moltes de mitjanes. Fixem-nos en la seva
extensió i població:
Venècia 600 ha 150.000 h
Milà (s.XV) 580 ha 200.000 h
Florència (1284) 480 ha 100.000 h
París (1370) 440 ha 200.000 h
Barcelona (1350) 200 ha 40.000 h
Atès que no existeix cap model generalitzable per tot Europa, no podem fer una descripció general
de la forma de la ciutat; ens haurem de limitar a enumerar algunes característiques:
a) els carrers
La xarxa de carrers és tan irregular com la de les ciutats musulmanes, però estan organitzades
formant un espai unitari: sempre t'hi pots orientar i es pot arribar a tenir una idea general del barri o
de la ciutat. Les places no són independents dels carrers, sinó que són simples eixamplaments;
tota la ciutat medieval és un mercat: cada carrer tenia un espai on hi tenia lloc un mercat. Les
cases, de vàries plantes, s'obren cap a l'espai públic i tenen una façana que contribueix a formar
l'ambient del carrer o plaça; per tant, els espais públics i privats no formen zones contigües i
separades com s'esdevenia a la ciutat antiga: existeix un espai públic comú que es reparteix per
tota la ciutat i en el que s'exhibeixen tots els edificis públics i privats. La façana que s'obria al carrer
tenia, per tant, un notable valor comercial. Les lleis han de regular els punts de contacte entre
l'espai públic i les construccions privades: els sortints de les cases, els pòrtics, les escales
exteriors...
b) la diversitat de centres
L'espai públic de la ciutat té una estructura complexa: ha de deixar lloc als diferents poders (bisbe,
govern municipal, ordes religiosos, corporacions...)
Una ciutat una mica gran no té mai un únic centre:
- centre religiós: catedral i palau episcopal
- centre civil: palau municipal
- centre comercial: llotges, mercat...
c) la centralitat
El centre de la ciutat és el lloc més buscat. Els rics viuen al centre, els pobres al raval
La ciutat es divideix en barris i cada barri i carrer concentra una determinada població. Així la ciutat
s'agrupa les diverses especialitats i separa la població per oficis, per ètnies (el call jueu), per la
moral (el prostíbul), per la riquesa
d) unitat estilística
Les ciutats medievals que coneixem varen rebre la forma definitiva del segle XV al XVII. La unitat
la garantia la coherència d'estil, el gòtic, que unifica els mètodes de construcció i d'acabat dels
edificis
e) les muralles
L'increment del comerç i, per tant, de la riquesa, va fer necessari una protecció: la ciutat s'envolta
d'una muralla per protegir el mercat, els mercaders i les mercaderies. Aquesta té, doncs, dues funcions: militar defensiva (per les rivalitats amb d'altres ciutats, pels enfrontaments amb senyors
feudals, per protegir-se de les revoltes pageses...) i duanera (totes les mercaderies que entraven a
la ciutat havien de pagar un impost anomenat teloneu o lleuda.
Al voltant de la ciutat fortificada s'hi construeixen cases noves, cosa que propicia l'aparició de nous
ravals que caldrà envoltar de noves muralles.
Els mercaders i artesans (la burgesia medieval) dominen la ciutat i voldran treure's del damunt el
sistema feudal i assegurar-se les condicions necessàries per a la seva activitat econòmica (si cal
s'enfronten amb prínceps i bisbes i creen els seus propis òrgans de govern). Però la ciutat depèn
del camp pel que fa a queviures i primeres matèries, i el camp està sotmès a les relacions feudals.
Per això, i a diferència de la polis grega, la ciutat no concedeix la igualtat de drets als habitants del
camp. "L'aire de la ciutat t'allibera" diu un proverbi alemany; tota persona que visqués durant un
any en una ciutat sense ser reclamat o identificat com a serf, esdevenia automàticament home
lliure i fruïa de la protecció de les lleis de la ciutat. Camp i ciutat, doncs, s'oposen, estan enfrontats,
i d'aquí la necessitat de les muralles defensives, la construcció, manteniment i control de les quals
depenia dels diferents gremis de la ciutat.
L'existència d'aquestes muralles sovint fou el principal condicionant de la forma urbana: en no
poder créixer horitzontalment, les cases creixen verticalment .
Joan Campàs Montaner: L’hàbitat medieval Castells – monestirs – ciutats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada